I ARA ... QUÈ !

Per fi ho he aconseguit, fins i tot m'han sobrat espais. Aquest és el microrelat pel concurs del diari. És una versió molt reduïda d'una història més llarga que vaig escriure ja fa un temps.

I ARA ... QUÈ !

Fins que no la va veure enmig de totes les andròmines que tenia al terrat, no recordà que encara era a casa. Ràpidament va recuperar la capsa preguntant-se que diria en cas que algú de la família se n’assebentés.

Havia de prendre alguna determinació. El millor era trobar un amagatall a la vista de tothom. Després de molt pensar decidí regalar-li a la seva dona un jardí zen. Barrejat amb la sorra combinaria a la perfecció amb la modernitat de la nova casa.

Després de cinc anys, cap explicació seria prou convincent per justificar el fet que s’havia oblidat les cendres del seu pare al terrat.

Sílvia Oriol. 27-07-07

Sempre m'ha resultat més fàcil escriure relats curts que històries llargues, però estic començant a dubtar de les meves capacitats.

Vaig descobrir amb alegria un concurs de microrelats organitzat pel periodico de catalunya. Es tracta de relats relacionats amb notícies publicades i que no poden tenir més de 600 espais.
Fantàstic!, tinc la notícia, tinc el relat escrit, solament he d'adaptar-lo a les característiques del concurs.

Ja he arreglat el meu escrit tres cops i encara és massa llarg. 600 espais és poquíssim text i resulta realment difícil articular una història, expressar alguna idea amb un regust literari.

Ho seguiré intentant. M'agradaria veure el méu escrit publicat al diari, no necessito que em donin el premi. Ja us diré si finalment ho aconsegueixo.

Sílvia

Aquest blog forma part d'un conjunt de regals i felicitacions que ens vam fer en el nostre cinquè aniversari com a grup. Esperem que sigui una eina dinàmica que ens permeti coneixer opinions i expressar les nostres, parlar de llibres i pel·lícules, compartir il·lusions i dubtes.

Gràcies per aquest regal, Gemma. Feia temps que pensava en la possibilitat de tenir un blog però mai m'hi posava. Com sempre, has estat tu amb la teva empenta que em fas avançar un pas més.

Sílvia

Ella

Asseguda al pedrís, la nena pensa en el seus amics. Quan arribaran i es posaran a jugar a fet i amagar, a la corda o córrer sense parar. Se sent feliç, té sort. Nens i nenes amb qui compartir les trapelleries, les il·lusions i tot.

Asseguda al pedrís, la jove pensa en els seus amics. Quan arribaran per anar de festa i com l’ajudaran a superar l’amor abandonat. Se sent desesperada i incompresa, lletja i desafortunada; però sap que algú l’empara.

Asseguda al pedrís, la dona pensa en els seus amics. En aquells que la recolzen quan la tristor l’amara i que li donen forces quan sembla que tot s’escapa. Se sent abatuda ara, però també forta i animada.

Asseguda al pedrís, l’àvia recorda. Els amics que sempre van estar i amb els que va poder comptar, amb els que va riure i amb els que va plorar. Se sent emocionada perquè sap, que l’àngel que desprenia la va mimar i va atreure per ella el millor que va trobar.

Ara se sent feliç, segura, afortunada i, gaudint dels records, pensa que tant de bo tothom pugui, com ella, comptar a milions els amics que, de debò, la van estimar mentre eren al seu costat.

Gemma Lloro, juny de 2007