Cada any quan arriba el bon temps hi ha coses que retornen a Barcelona. Retornen els turistes que, tot i que hi són tot l'any, hem de reconeixer que els de l'estiu són molt més pintorescos, sempre amb l'ampolla d'aigua i la calor enganxada a la pell, retornen els espectacles a l'aire lliure, des dels més oficials com el Grec del que algun dia parlaré dels preus, fins als de caire popular com el cinema a l'aire lliure o les vetllades que fan als interiors d'illa o a alguns parcs. I retorna una de les estrelles de l'estiu a la ciutat, fàcilment detectable en qualsevol passeig pels nostres carrers, a qualsevol hora i gairebé per qualsevol lloc: ¡¡L'olor de pixum!!. És una olor penetrant i inconfusible que pot espatllar una passejada per la ciutat o fer més desagradable el camí a la feina.
L'origen d'aquests "aromes" són responsabilitat , en la majoria dels casos, de dos tipus de persones: els amos dels gossos que, ara que han entès que han de recollir del terra el que deixen els seus animals de companyia, haurien d'aprendre a passejar amb una ampolleta d'aigua per evitar que la fortor s'acumuli prop de les papereres, les parets dels edificis i altres racons i tots aquells homes (de totes les edats i condicions) que pateixen de incontinència urinària greu i van regant els arbres dels nostres jardins, els racons dels nostres carrers i qualsevol lloc una mica (tampoc gaire) recollit.
Des de la meva galeria puc veure com, massa sovint, entra algú amb aparença civilitzada i directament es dirigeix a les tres palmeres del final del jardí de Maria Matilde Almendros i ens deixa un regalet. He pensat comprar-me un xiulet per estruncar d'un ensurt les ganes de remullar les plantes, però la idea que s'estengui pel barri que hi ha una boja que va xiulant des de la galeria m'atura .
Esperaré pacientment que hi hagi una tempesta d'estiu que netegi una mica i confiaré en poder contenir les meves ganes de comprar un xiulet.
Sílvia
