Un parell d’anys més tard va morir la germana Dolors, de l’escola dels nens. Ho varen explicar a casa, trasbalsats. Era una germana molt gran i molt estimada pels nens i les nenes. Vivia a l’escola, els passava a veure de tant en tant i, cada Nadal, els ensenyava poemes.
Va ser un nou motiu per haver-nos d’enfrontar una altra vegada amb el tema.
Però ara
- Saps on és ara la germana Dolors, mama?
- Al cel –va respondre el Gerard.
- Però, on del cel?
Ni el Gerard ni jo no ho sabíem. Però ella sí. Quan ens va aclarir el dubte estava radiant. Li encantava saber el que els altres no sabíem, sobretot el Tete, que era el nostre Setciències.
- Doncs als núvols, viuen! Es fan casetes de núvols!
El Gerard em va mirar com dient: La pobra, quins disbarats de dir! Però la va contradir amb paciència.
- Però, Txell, no veus que això és impossible?
Em vaig preparar per a un discurs metafísic sobre les ànimes, o una negació rotunda de la seva existència. El Gerard tenia només vuit anys, però no se sabia mai el que podia conèixer sobre els temes més diversos.
- No veus que quan plouria tots els morts ens caurien pel cap?
Havia sobrevalorat els coneixements del meu fill i se’m va escapar una riallada. Jo reia del Gerard. El Gerard reia de
Just en aquell moment érem al carrer de casa. La meva filla va fer una ullada dissimulada al seu voltant. Vaig endevinar que s’estava imaginant l’escena d’un dia plujós amb el terra ple de morts, i que pensava que no podia ser, però li costava donar el braç a torçar.
El Gerard encara va insistir:
- Que t’ho dic de veritat, Txell. Que s’han de posar en un altre lloc, però als núvols no pot ser. Quan estudiïs el cicle de l’aigua ho entendràs millor.
Silenci.
L’home de ciència havia guanyat. La seva germana tenia feina a elaborar una nova teoria sobre el confort dels difunts a l’altra vida.
No massa temps després vaig poder comprovar, però, que les casetes de núvols seguien essent ideals per a ella.
