Després d’hores sense informació sobre l’estat de la nena, cosa que, en principi volia dir que tot seguia més o menys bé, el metge va aparèixer i ens va fer passar a un despatx minúscul. Els nostres germans, Mercè i Manuel, van entrar amb el Joan i amb mi. Fora restaven expectants una quinzena de familiars i amics.
Dins a penes cabíem nosaltres quatre i el metge. Ell es protegí darrera de la taula. Nosaltres miràvem d’encabir-nos, dempeus, en un espai minúscul.
- Francament, no hi veig esperança.
Recordo el cop del Joan, les mirades dels meus germans, uns primers instants de silenci, dens i asfixiant. El to havia estat tallant. Es diria que ens renyava. De cop un seguit de paraules inconnexes que els altres pronunciaven: crits de sorpresa i indignació, retrets al cirurgià, imploració d’una paraula d’alè. I per damunt de tot, les paraules d’ell:
- Ahir no vaig dinar ni sopar per operar la nena, i ara resulta que sóc el dolent de la pel·lícula.
Em va semblar que algú li trencaria la cara. I també que no m’importava gens. Vaig sortir del despatx sense badar boca. Fora, l’interrogant dels qui esperaven.
- S’està morint.
