Aquest és el títol de la novel·la que acabo de llegir. L’autor ens proposa una aventura original entre la ficció i la realitat on la veu narradora és la mort.
Ens situa a la Alemanya nazi, en un poble a prop de Munic.
Una història trista i dolça alhora on vas descobrint la tendresa de la infància i en contrapunt la duresa de la vida, amb el patiment d’una guerra, de les pors i de les sospites. Ens mostra les vides de diferents personatges i edats, que han de conviure amb situacions de violència i maltractament, de menyspreu a la vida humana, fet quotidià durant l’època del nazisme.
La mort, espectadora i narradora, sempre és a prop i espera el moment, que ja sap quin és, per a recollir les seves ànimes. Mai s’allunya dels personatges. Ella és el testimoni de tot el que passa.
La força de voluntat de la protagonista, una nena de 10 anys, per a aprendre a llegir a partir del robatori del seu primer llibre, després descobreix el plaer de la lectura i com sempre el desig de robar un nou llibre, per a aprendre noves paraules i viure a traves d’elles noves històries. La versatilitat de les paraules, el seu poder per a fer mal o ser un bàlsam per a un cor angoixat.
La protagonista mostra com es pot subsistir i estimar a base de paraules.
Els adults de la història són profunds i tendres i mostren respecte envers als altres. Tant petits com grans tenen molt clar que vol dir la paraula amistat.
El més trist és que situacions com aquestes van passat i encara continuen passant.

Conxa