Asseguda al pedrís, la nena pensa en el seus amics. Quan arribaran i es posaran a jugar a fet i amagar, a la corda o córrer sense parar. Se sent feliç, té sort. Nens i nenes amb qui compartir les trapelleries, les il·lusions i tot.
Asseguda al pedrís, la jove pensa en els seus amics. Quan arribaran per anar de festa i com l’ajudaran a superar l’amor abandonat. Se sent desesperada i incompresa, lletja i desafortunada; però sap que algú l’empara.
Asseguda al pedrís, la dona pensa en els seus amics. En aquells que la recolzen quan la tristor l’amara i que li donen forces quan sembla que tot s’escapa. Se sent abatuda ara, però també forta i animada.
Asseguda al pedrís, l’àvia recorda. Els amics que sempre van estar i amb els que va poder comptar, amb els que va riure i amb els que va plorar. Se sent emocionada perquè sap, que l’àngel que desprenia la va mimar i va atreure per ella el millor que va trobar.
Ara se sent feliç, segura, afortunada i, gaudint dels records, pensa que tant de bo tothom pugui, com ella, comptar a milions els amics que, de debò, la van estimar mentre eren al seu costat.
Gemma Lloro, juny de 2007
