De tant en tant m’encanta agafar llibres d’autors que no conec. Sovint, mentre cerco una nova lectura, em fixo amb portades que, per qualsevol motiu, em criden l’atenció. De la portada vaig al nom de l’autor i d’aquest, a la contraportada, per saber què és el que em puc trobar dins.
D’aquest llibre em va cridar l’atenció la seva portada sèpia. Un home d’esquena, assegut a terra, amb les crosses al costat, mirant d’altres que s’acosten pel desert... No en sabia res d’Atiq Rahimi i el vaig voler conèixer. Llegir la contraportada va ser definitiu.
I quina gran troballa!
És un llibre carregat de dolor. I d’amor.
Amb un començament que descol·loca i angoixa, no és fins ben bé la meitat del llibre que comences a veure el fil de la història.
De la mà d’una prosa poètica impecable, l’autor ens fa conèixer la cultura islàmica d’una forma diferent, fresca i natural. ¿Qui coneix els jinns, criatures invisibles que viuen entre els homes i no paren d’empipar-los? ¿O aquella creença popular que diu que quan dorms l’ànima se te’n va i no et pots llevar fins que torna al teu cos o corres el risc de morir?
L’autor t’endinsa en la realitat social afgana amb molta duresa i crueltat i de ben segur que no podia ser d’altra manera. Narrat en primera persona, en un moment de l’obra, el protagonista diu:“Els seus gemecs esquincen l’aire. Tot es barreja: el llot i l’orina, els gemecs i la respiració, les tenebres i el dolor, l’ofec i la terra. Sóc a la tomba” I més endavant…“ Sí, estic marejat. No és ni embriaguesa ni malestar: és el terror que em regira l’estómac”.
I mentre aquesta violència ens colpeja, Atiq Rahimi, dolçament, ens deixa anar frases com: “La dona recull el ble de cabells. La claror groga trenca la nit de la seva mirada”. O “Em pregunto quin misteri amaga aquest gest que m’imanta tant la mirada, em talla la respiració i aconsegueix allunyar de mi els dubtes i l’ansietat”.
Malgrat tot, l’autor té la sensibilitat necessària per escriure fragments que ens omplen d’esperança, un fil de tendresa davant de tanta desesperació. Malgrat tot, hi ha espai per la llum i pels records de tradicions i dies feliços.
Gemma Lloro
