Quin gust poder dedicar part de les vacances al plaer de la lectura. I és que quan més llegeixes més vols llegir. De sobte et veus submergit en un món de fantasies i de realitats que et relaxen o et posen en guàrdia, però que, en qualsevol cas, t’empenyen a desitjar llegir un altre llibre tant o més bo que el que acabes de llegir. Quan començo una nova lectura després d’haver acabat una que m’ha agradat molt, sento una estranya sensació, com si al començar-ne una altra, estigués traint el bon record d’aquella història anterior, com si estigués traint el seu autor. Sé que és una bajanada, que no existeix aquest tipus de traïció i, en canvi, aquesta sensació m’empeny a deixar un temps més o menys llarg entre les dues lectures que em permeti gaudir amb delit dels últims regalims saborosos del llibre anterior.
Això no em passa quan el llibre no m’ha remogut per dins; ben al contrari, en aquest cas és una prioritat començar-ne un altre.
Mujeres de ojos grandes, de l’escriptora mexicana Ángeles Mastretta, és un llibre preciós que m’ha deixat aquell regust en el qual cal detenir-se abans d’iniciar la lectura d’un altre, per poder experimentar el màxim de sensacions.
És un llibre ple de força, un cant a la dona, a la seva animositat i saviesa.
El llibre va néixer amb la malaltia de la filla de l’autora que va caure en coma; ella, com una forma de fer-li arribar que pagava la pena lluitar per la vida, li va voler explicar com havien viscut les seves avantpassades, amb l’esperança de que això l’ajudaria a viure. De fet, l’últim relat explica aquest fet.
Les històries estan teixides sempre al voltant d’una “tia” (tia Jose Rivadeneira tuvo una hija…). Aquestes “tias” creades per Angeles Mastretta, surten de l’ordre establert, lluiten i segueixen endavant per molts entrebancs que trobin, són dones que no se senten culpables ni inferiors i que, de formes molt diferents, saben lluitar per la seva llibertat. Són dones fortes que saben buscar el seu camí.
Les diferents històries de dones són petits contes que poden ser llegits independentment un de l’altre, i la suma de totes elles impregna el llibre d’aquest aire especial i únic, dotant-lo d’un contingut que traspua sensibilitat i energia.
Gemma Lloro, setembre de 2007
