Mil cretins, de Quim Monzó

Em confesso una admiradora d’en Quim Monzó; això ho vull dir abans que res.
El seu últim llibre, m’ha desconcertat una mica. He de dir que dels dinou relats que conté, no tots m’han impressionat de la mateixa manera.
No he arribat a entendre gaire el lligam que hi ha entre els contes perquè puguin aparèixer junts en un mateix volum.
Si llegim la contraportada del llibre veurem que diu “ Monzó passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor. Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre la vida i la misèria humana.” I de tot això en parla, encara que el fil conductor queda, des del meu punt de vista, poc definit.
Hi ha un conte que, per mi és magistral; es tracta de L’arribada de la primavera. L’anar i tornar del fill del geriàtric a la casa buida dels pares, les converses sobre com acabar amb la vida i dels desitjos de continuar vivint… d’una manera àgil i dura però sense oblidar el cinisme i l’amargura, en Monzó es passeja amb gran habilitat per un terreny pel que, la majoria de nosaltres hem passejat o passejarem i ens fa còmplices d’aquesta tristor i impotència que sent el fill, sol davant d’aquesta situació d’haver de veure als pares vells i indefensos al final de la seva vida.
Un altre relat espectacular és El senyor Beneset.
Miro per la finestra, La lloança i Dissabte, també tenen uns punts certament interessants.
Analitzant una mica el conjunt del volum, trobo que la primera part del llibre és molt més potent que la segona, els contes tenen un gran pes, la seva lectura t'atrapa. En canvi la segona part m'ha passat més desapercebuda. Potser si els relats formessin part de llibres diferents ni et plantejaries aquesta comparació. En cap moment qüestiono la qualitat dels relats que hi apareixen sinó com estan combinats.
En definitiva, un llibre que m’ha agradat molt llegir perquè conté relats molt bons, però que desconcerta una mica per aquest desequilibri que hi veig entre la primera i la segona part.

Gemma Lloro

LES BENIGNES de JONATHAN LITTELL

El protagonista qüestiona ¿Qui per pròpia voluntat, fora d’un boig, tria l’assassinat?

La resposta és clara: Estem davant d’un boig!

És una història recordada i narrada pel protagonista, un oficial de la SS, un personatge culte, intel·ligent i turmentat que ens mostra sense escrúpols la seva la ment malaltissa, els seus pensaments, els seus raonaments polítics i militars al voltant de l’holocaust. Sense ometre cap detall per desagradable que sigui explica el què va fer durant la guerra i perquè mai no es va penedir. Era el seu deure.
És una mirada freda, dura i cruel sobre l’extermini jueu i sobre les condicions de vida dels presoners i de la indiferència del protagonista davant la mort que l’envolta.
Descriu l'odi i la corrupció que genera la guerra i com al finalitzar aquesta va quedar un home buit, amb només amargor i una llarga vergonya. “Les compassives havien trobat el seu rastre”.

Una barreja d'història i ficció, molt descriptiva, on l’autor aconsegueix dibuixar l’entorn i les vivències d’una manera intensa. L’utilització de paraules alemanyes, en un principi, està bé perquè ajuden a crear el clima intens de la novel·la, però després cansa. M’ha agradat però m’ha costat acabar-la, crec que es podien haver tret unes quantes pagines ja que hi ha moments en que els fragments sonen a repetit. També crec que hi ha un excés d’informació, ni que és molt interessant, sobretot l’estudi sobre les diferents llengües del Caucas.

Conxa