Mil cretins, de Quim Monzó

Em confesso una admiradora d’en Quim Monzó; això ho vull dir abans que res.
El seu últim llibre, m’ha desconcertat una mica. He de dir que dels dinou relats que conté, no tots m’han impressionat de la mateixa manera.
No he arribat a entendre gaire el lligam que hi ha entre els contes perquè puguin aparèixer junts en un mateix volum.
Si llegim la contraportada del llibre veurem que diu “ Monzó passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor. Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre la vida i la misèria humana.” I de tot això en parla, encara que el fil conductor queda, des del meu punt de vista, poc definit.
Hi ha un conte que, per mi és magistral; es tracta de L’arribada de la primavera. L’anar i tornar del fill del geriàtric a la casa buida dels pares, les converses sobre com acabar amb la vida i dels desitjos de continuar vivint… d’una manera àgil i dura però sense oblidar el cinisme i l’amargura, en Monzó es passeja amb gran habilitat per un terreny pel que, la majoria de nosaltres hem passejat o passejarem i ens fa còmplices d’aquesta tristor i impotència que sent el fill, sol davant d’aquesta situació d’haver de veure als pares vells i indefensos al final de la seva vida.
Un altre relat espectacular és El senyor Beneset.
Miro per la finestra, La lloança i Dissabte, també tenen uns punts certament interessants.
Analitzant una mica el conjunt del volum, trobo que la primera part del llibre és molt més potent que la segona, els contes tenen un gran pes, la seva lectura t'atrapa. En canvi la segona part m'ha passat més desapercebuda. Potser si els relats formessin part de llibres diferents ni et plantejaries aquesta comparació. En cap moment qüestiono la qualitat dels relats que hi apareixen sinó com estan combinats.
En definitiva, un llibre que m’ha agradat molt llegir perquè conté relats molt bons, però que desconcerta una mica per aquest desequilibri que hi veig entre la primera i la segona part.

Gemma Lloro