Un parell d’anys més tard va morir la germana Dolors, de l’escola dels nens. Ho varen explicar a casa, trasbalsats. Era una germana molt gran i molt estimada pels nens i les nenes. Vivia a l’escola, els passava a veure de tant en tant i, cada Nadal, els ensenyava poemes.
Va ser un nou motiu per haver-nos d’enfrontar una altra vegada amb el tema.
Però ara
- Saps on és ara la germana Dolors, mama?
- Al cel –va respondre el Gerard.
- Però, on del cel?
Ni el Gerard ni jo no ho sabíem. Però ella sí. Quan ens va aclarir el dubte estava radiant. Li encantava saber el que els altres no sabíem, sobretot el Tete, que era el nostre Setciències.
- Doncs als núvols, viuen! Es fan casetes de núvols!
El Gerard em va mirar com dient: La pobra, quins disbarats de dir! Però la va contradir amb paciència.
- Però, Txell, no veus que això és impossible?
Em vaig preparar per a un discurs metafísic sobre les ànimes, o una negació rotunda de la seva existència. El Gerard tenia només vuit anys, però no se sabia mai el que podia conèixer sobre els temes més diversos.
- No veus que quan plouria tots els morts ens caurien pel cap?
Havia sobrevalorat els coneixements del meu fill i se’m va escapar una riallada. Jo reia del Gerard. El Gerard reia de
Just en aquell moment érem al carrer de casa. La meva filla va fer una ullada dissimulada al seu voltant. Vaig endevinar que s’estava imaginant l’escena d’un dia plujós amb el terra ple de morts, i que pensava que no podia ser, però li costava donar el braç a torçar.
El Gerard encara va insistir:
- Que t’ho dic de veritat, Txell. Que s’han de posar en un altre lloc, però als núvols no pot ser. Quan estudiïs el cicle de l’aigua ho entendràs millor.
Silenci.
L’home de ciència havia guanyat. La seva germana tenia feina a elaborar una nova teoria sobre el confort dels difunts a l’altra vida.
No massa temps després vaig poder comprovar, però, que les casetes de núvols seguien essent ideals per a ella.
Després d’hores sense informació sobre l’estat de la nena, cosa que, en principi volia dir que tot seguia més o menys bé, el metge va aparèixer i ens va fer passar a un despatx minúscul. Els nostres germans, Mercè i Manuel, van entrar amb el Joan i amb mi. Fora restaven expectants una quinzena de familiars i amics.
Dins a penes cabíem nosaltres quatre i el metge. Ell es protegí darrera de la taula. Nosaltres miràvem d’encabir-nos, dempeus, en un espai minúscul.
- Francament, no hi veig esperança.
Recordo el cop del Joan, les mirades dels meus germans, uns primers instants de silenci, dens i asfixiant. El to havia estat tallant. Es diria que ens renyava. De cop un seguit de paraules inconnexes que els altres pronunciaven: crits de sorpresa i indignació, retrets al cirurgià, imploració d’una paraula d’alè. I per damunt de tot, les paraules d’ell:
- Ahir no vaig dinar ni sopar per operar la nena, i ara resulta que sóc el dolent de la pel·lícula.
Em va semblar que algú li trencaria la cara. I també que no m’importava gens. Vaig sortir del despatx sense badar boca. Fora, l’interrogant dels qui esperaven.
- S’està morint.
Les llibreries és el que més em va sobtar de París, en vaig veure moltíssimes . Agradables establiments on les prestatgeries de fusta guarden la memòria de tots els llibres que per elles han passat.
