Si voleu estar al dia!
Aquesta és la primera agenda literària de la ciutat de Barcelona. Per a saber que passa a Barcelona feu una ullada a la pàgina web: http://www.literata.cat/
A les llibreries també la trobareu en format de paper.
És gratuïta. Només s’han publicat tres números.

Conxa

Art

Per aquells a qui us agrada l’art, aquí us deixo una adreça digna de ser tinguda en compte. Aquí es poden veure obres molt interessants, comprar-les o, simplement, utilitzar-les per enviar una postal d’alguna de les obres exposades.

L’adreça és www.artportic.com
No us ve de gust passejar-hi una mica?

Gemma Lloro

Aquest és el títol de la novel·la que acabo de llegir. L’autor ens proposa una aventura original entre la ficció i la realitat on la veu narradora és la mort.
Ens situa a la Alemanya nazi, en un poble a prop de Munic.
Una història trista i dolça alhora on vas descobrint la tendresa de la infància i en contrapunt la duresa de la vida, amb el patiment d’una guerra, de les pors i de les sospites. Ens mostra les vides de diferents personatges i edats, que han de conviure amb situacions de violència i maltractament, de menyspreu a la vida humana, fet quotidià durant l’època del nazisme.
La mort, espectadora i narradora, sempre és a prop i espera el moment, que ja sap quin és, per a recollir les seves ànimes. Mai s’allunya dels personatges. Ella és el testimoni de tot el que passa.
La força de voluntat de la protagonista, una nena de 10 anys, per a aprendre a llegir a partir del robatori del seu primer llibre, després descobreix el plaer de la lectura i com sempre el desig de robar un nou llibre, per a aprendre noves paraules i viure a traves d’elles noves històries. La versatilitat de les paraules, el seu poder per a fer mal o ser un bàlsam per a un cor angoixat.
La protagonista mostra com es pot subsistir i estimar a base de paraules.
Els adults de la història són profunds i tendres i mostren respecte envers als altres. Tant petits com grans tenen molt clar que vol dir la paraula amistat.
El més trist és que situacions com aquestes van passat i encara continuen passant.

Conxa

Literatura. Les mil cases del somni i del terror, Atiq Rahimi

De tant en tant m’encanta agafar llibres d’autors que no conec. Sovint, mentre cerco una nova lectura, em fixo amb portades que, per qualsevol motiu, em criden l’atenció. De la portada vaig al nom de l’autor i d’aquest, a la contraportada, per saber què és el que em puc trobar dins.
D’aquest llibre em va cridar l’atenció la seva portada sèpia. Un home d’esquena, assegut a terra, amb les crosses al costat, mirant d’altres que s’acosten pel desert... No en sabia res d’Atiq Rahimi i el vaig voler conèixer. Llegir la contraportada va ser definitiu.
I quina gran troballa!
És un llibre carregat de dolor. I d’amor.
Amb un començament que descol·loca i angoixa, no és fins ben bé la meitat del llibre que comences a veure el fil de la història.
De la mà d’una prosa poètica impecable, l’autor ens fa conèixer la cultura islàmica d’una forma diferent, fresca i natural. ¿Qui coneix els jinns, criatures invisibles que viuen entre els homes i no paren d’empipar-los? ¿O aquella creença popular que diu que quan dorms l’ànima se te’n va i no et pots llevar fins que torna al teu cos o corres el risc de morir?
L’autor t’endinsa en la realitat social afgana amb molta duresa i crueltat i de ben segur que no podia ser d’altra manera. Narrat en primera persona, en un moment de l’obra, el protagonista diu:“Els seus gemecs esquincen l’aire. Tot es barreja: el llot i l’orina, els gemecs i la respiració, les tenebres i el dolor, l’ofec i la terra. Sóc a la tomba” I més endavant…“ Sí, estic marejat. No és ni embriaguesa ni malestar: és el terror que em regira l’estómac”.
I mentre aquesta violència ens colpeja, Atiq Rahimi, dolçament, ens deixa anar frases com: “La dona recull el ble de cabells. La claror groga trenca la nit de la seva mirada”. O “Em pregunto quin misteri amaga aquest gest que m’imanta tant la mirada, em talla la respiració i aconsegueix allunyar de mi els dubtes i l’ansietat”.
Malgrat tot, l’autor té la sensibilitat necessària per escriure fragments que ens omplen d’esperança, un fil de tendresa davant de tanta desesperació. Malgrat tot, hi ha espai per la llum i pels records de tradicions i dies feliços.

Gemma Lloro