Deixo la adreça d'un blog de poesia en castellà força interessant. És el blog de Ricardo Fernandez Esteban. Un enginyer amb ànima d'home de lletres.
www.lapalabraesmagica.blogspot.com
Sílvia
domingo, 3 de octubre de 2010
jueves, 26 de agosto de 2010
Les veus del Pamano
He acabat de llegir Les veus del Pamano. M'ha impressionat l'acurada tècnica narrativa que ha fet servir en Jaume Cabré. Quina delícia!
La trama i els personatges m'han irritat;
• La senyora Elisenda Vilabrú, se m'ha fet odiosa i, la veritat, m'ha resultat poc creïble, massa segura de si mateixa i encertada en les seves malèfiques decisions. Encara que l'autor la va compensar en ser una dona infeliç tota la seva llarga vida.
• L'alcalde i els seus esbirros falangistes són, per a mi, els més encertats.
• El pobre mestre és tan desgraciat, que fa molta pena i ni després de tants anys li serveix de res el seu sacrifici.
• En Marcel, és un impresentable i també molt poc creïble.
• Els millors de tots en Serrallac i la Tina.
Podria anar desgranant tots els personatges i pocs en sortirien ben parats.
Cal dir que fa posar els pèls de punta pensar com es vivia en la immediata postguerra i amb els maquis en aquelles contrades dels Pirineus, on la por i l'odi imperaven sense cap aturador.
És una lectura que m'ha impressionat i m'ha indignat
Elena Bigas
Santa Coloma de Farners, agost 2010
La trama i els personatges m'han irritat;
• La senyora Elisenda Vilabrú, se m'ha fet odiosa i, la veritat, m'ha resultat poc creïble, massa segura de si mateixa i encertada en les seves malèfiques decisions. Encara que l'autor la va compensar en ser una dona infeliç tota la seva llarga vida.
• L'alcalde i els seus esbirros falangistes són, per a mi, els més encertats.
• El pobre mestre és tan desgraciat, que fa molta pena i ni després de tants anys li serveix de res el seu sacrifici.
• En Marcel, és un impresentable i també molt poc creïble.
• Els millors de tots en Serrallac i la Tina.
Podria anar desgranant tots els personatges i pocs en sortirien ben parats.
Cal dir que fa posar els pèls de punta pensar com es vivia en la immediata postguerra i amb els maquis en aquelles contrades dels Pirineus, on la por i l'odi imperaven sense cap aturador.
És una lectura que m'ha impressionat i m'ha indignat
Elena Bigas
Santa Coloma de Farners, agost 2010
jueves, 22 de julio de 2010
Un instrument nou i una meravellosa veu
De tant en tant es troben petites meravelles sense buscar-les. Quan un llibre ens sorprèn trobant les paraules que a nosaltres ens han faltat per expressar un sentiment o quan la música se'ns redescobreix com l'essència de la poesia.
Coneixeu un instrument que es diu HANG? Sí no és així espero que el seu descobriment us emocioni igual que a mi. La veu de Sílvia Perez Cruz ,una altra descoberta per a mi, és un autèntic regal.
No se com fer l'enllaç des d'aquí però si entreu a Youtube i busqueu el video "LOCA" de Sílvia Perez Cruz haureu trobat una petita joia.
Sílvia
Coneixeu un instrument que es diu HANG? Sí no és així espero que el seu descobriment us emocioni igual que a mi. La veu de Sílvia Perez Cruz ,una altra descoberta per a mi, és un autèntic regal.
No se com fer l'enllaç des d'aquí però si entreu a Youtube i busqueu el video "LOCA" de Sílvia Perez Cruz haureu trobat una petita joia.
Sílvia
miércoles, 14 de julio de 2010
El racó del rondinarire 1
CLÀSSICS DE L'ESTIU
Cada any quan arriba el bon temps hi ha coses que retornen a Barcelona. Retornen els turistes que, tot i que hi són tot l'any, hem de reconeixer que els de l'estiu són molt més pintorescos, sempre amb l'ampolla d'aigua i la calor enganxada a la pell, retornen els espectacles a l'aire lliure, des dels més oficials com el Grec del que algun dia parlaré dels preus, fins als de caire popular com el cinema a l'aire lliure o les vetllades que fan als interiors d'illa o a alguns parcs. I retorna una de les estrelles de l'estiu a la ciutat, fàcilment detectable en qualsevol passeig pels nostres carrers, a qualsevol hora i gairebé per qualsevol lloc: ¡¡L'olor de pixum!!. És una olor penetrant i inconfusible que pot espatllar una passejada per la ciutat o fer més desagradable el camí a la feina.
L'origen d'aquests "aromes" són responsabilitat , en la majoria dels casos, de dos tipus de persones: els amos dels gossos que, ara que han entès que han de recollir del terra el que deixen els seus animals de companyia, haurien d'aprendre a passejar amb una ampolleta d'aigua per evitar que la fortor s'acumuli prop de les papereres, les parets dels edificis i altres racons i tots aquells homes (de totes les edats i condicions) que pateixen de incontinència urinària greu i van regant els arbres dels nostres jardins, els racons dels nostres carrers i qualsevol lloc una mica (tampoc gaire) recollit.
Des de la meva galeria puc veure com, massa sovint, entra algú amb aparença civilitzada i directament es dirigeix a les tres palmeres del final del jardí de Maria Matilde Almendros i ens deixa un regalet. He pensat comprar-me un xiulet per estruncar d'un ensurt les ganes de remullar les plantes, però la idea que s'estengui pel barri que hi ha una boja que va xiulant des de la galeria m'atura .
Esperaré pacientment que hi hagi una tempesta d'estiu que netegi una mica i confiaré en poder contenir les meves ganes de comprar un xiulet.
Sílvia
Novetats
Un dia vaig comentar que m'agradaria tenir una "columna" a un diari. Una d'aquelles que et permeten donar la teva opinió sobre temes diversos i que en el meu cas, donada la tendència que tinc a rondinar, serviria per queixar-me d'un munt de coses ( la veritat és que hauria de vigilar aquesta tendència ) fins i tot la Txell li va posar títol "Això no pot ser".
Evidentment l'únic lloc on puc publicar és aquest bloc i vaig pensar que no tenia res a veure amb la idea original del Grup Diodati, però és una idea recurrent i quan hi ha alguna cosa que no em sembla bé sempre penso en la "meva columna" , així que com, al cap i a la fi, es tracta d'escriure he decidit obrir un apartat en aquest bloc que serà EL RACÓ DEL RONDINAIRE, on evidentment tots hi esteu convidats.
Sílvia
lunes, 19 de abril de 2010
martes, 16 de febrero de 2010
Una novel·la fàcil de llegir
Molt engrescadora i inquietant ... Intriga psicològica, misteri i secrets que s'aniran descobrint entre els records que sempre suren i es barregen amb el present.
Una família de l'alta societat irlandesa; rígida i intransigent, que valora les normes, el bon comportament i les aparences a que els obliga la pertinença de classe social. La homogeneïtat és un valor preuat, quan algú no compleix els requisits marcats per una societat hipòcrita, fa nosa, se l'aïlla i s'oblida la seva existència. Les institucions psiquiàtriques són d'utilitat per a algunes famílies benestants.
Seixanta anys més tard al tancar l'hospital psiquiàtric avisen a l'Iris que és la persona que consta en els documents com a contacte. L'Iris no coneixia l'existència de la seva tia àvia Esme Lennox. A partir d'aquest moment es comença a qüestionar que va passar... ¿Quina circumstància va afavorir la reclusió d'Esme quan només tenia setze anys?
Anem recuperant els records que conserva l'Esme en flashback que es van repetint del passat cap el present. Ella intenta ordenar els records i esbrinar perquè els seus pares la van tancar al manicomi. Quan va començar? Abans o després de...?
Quan ens endinsem en la novel·la descobrim:
Una Esme que transmet els sentiments i la vitalitat d'una persona fresca i transparent. Lliure de convencionalismes. Una persona especial que viu en un entorn de rebuig i manca d'estimació, que li provoca absències cap a el seu món interior. I la seva imaginació es desborda...
Una germana de l'Esme, la Kitty, que encara guarda de manera desordenada, secrets que s'amaguen dins de la seva ment malalta per l'Alzeimer . De manera fragmentada anem esbrinant i descobrint la infelicitat, la insatisfacció... Però sobretot el sentiment de culpa, que no vol admetre, pel seu comportament poc honest envers la seva germana Esme.
I que les aparences enganyen...
Una família de l'alta societat irlandesa; rígida i intransigent, que valora les normes, el bon comportament i les aparences a que els obliga la pertinença de classe social. La homogeneïtat és un valor preuat, quan algú no compleix els requisits marcats per una societat hipòcrita, fa nosa, se l'aïlla i s'oblida la seva existència. Les institucions psiquiàtriques són d'utilitat per a algunes famílies benestants.
Seixanta anys més tard al tancar l'hospital psiquiàtric avisen a l'Iris que és la persona que consta en els documents com a contacte. L'Iris no coneixia l'existència de la seva tia àvia Esme Lennox. A partir d'aquest moment es comença a qüestionar que va passar... ¿Quina circumstància va afavorir la reclusió d'Esme quan només tenia setze anys?
Anem recuperant els records que conserva l'Esme en flashback que es van repetint del passat cap el present. Ella intenta ordenar els records i esbrinar perquè els seus pares la van tancar al manicomi. Quan va començar? Abans o després de...?
Quan ens endinsem en la novel·la descobrim:
Una Esme que transmet els sentiments i la vitalitat d'una persona fresca i transparent. Lliure de convencionalismes. Una persona especial que viu en un entorn de rebuig i manca d'estimació, que li provoca absències cap a el seu món interior. I la seva imaginació es desborda...
Una germana de l'Esme, la Kitty, que encara guarda de manera desordenada, secrets que s'amaguen dins de la seva ment malalta per l'Alzeimer . De manera fragmentada anem esbrinant i descobrint la infelicitat, la insatisfacció... Però sobretot el sentiment de culpa, que no vol admetre, pel seu comportament poc honest envers la seva germana Esme.
I que les aparences enganyen...
Molta bogeria és el seny més sublim/ per l'ull perspicaç./ Molt seny, la bogeria més extrema./ En això com en tot,/ Preval la majoria./ Si assenteixes, et consideren assenyat./ Si objectes, de seguida et declaren perillós/ i et lliguen a una cadena.
Emily Dickinson
Aquest poema el cita l'autora al principi del llibre.
CoCoviernes, 8 de enero de 2010
La lluvia antes de caer
Acabo de llegir la novel·la de Jonathan Coe “La lluvia antes de caer”
Gill,
Son para Imogen.
Si no la encuentras, escuchalas tú.
La seva neboda Gill és una de les tres persones que rebrà part de l’herència i també és l’encarregada de endreçar la casa. De complir els desitjos de la tia. El més important: buscar a una altra heretera, a Imogen, una nena cega que ara ja deu estar a prop dels trenta anys.
CoCo
Un títol que atrau, és poètic i molt visual.
Una història que s’explica a través de 20 imatges.
Una descripció minuciosa de les diferents fotografies sense caure en la monotonia i l’avorriment.
L’autor troba la combinació justa per mantenir l’equilibri de la història.
Ens convida a descobrir la vida de les dues protagonistes, una viva i l’altra morta, en paral·lel.
A la tia Rosamond l’han trobat morta amb el tocadiscs encès i un disc, “Cantos de la Auvernia”, que encara gira... Demostra que la vida continua tot i que es deixi d’existir.
Un dubte resta en l’aire. Mort natural o suïcidi?
Té un micròfon a la mà. Al seu costat un reproductor de cassetes, un munt de cintes i una nota:
Una història que s’explica a través de 20 imatges.
Una descripció minuciosa de les diferents fotografies sense caure en la monotonia i l’avorriment.
L’autor troba la combinació justa per mantenir l’equilibri de la història.
Ens convida a descobrir la vida de les dues protagonistes, una viva i l’altra morta, en paral·lel.
A la tia Rosamond l’han trobat morta amb el tocadiscs encès i un disc, “Cantos de la Auvernia”, que encara gira... Demostra que la vida continua tot i que es deixi d’existir.
Un dubte resta en l’aire. Mort natural o suïcidi?
Té un micròfon a la mà. Al seu costat un reproductor de cassetes, un munt de cintes i una nota:
Gill,
Son para Imogen.
Si no la encuentras, escuchalas tú.
La seva neboda Gill és una de les tres persones que rebrà part de l’herència i també és l’encarregada de endreçar la casa. De complir els desitjos de la tia. El més important: buscar a una altra heretera, a Imogen, una nena cega que ara ja deu estar a prop dels trenta anys.
A partir d’aquí comença la història que mostra la soledat, el desamor, l’amor, el dolor, la destrucció...
En cada fotografia resta imprès un instant de vida, de records, de pèrdues doloroses que marcaran les vides dels personatges de la novel·la per a sempre més.
Res és el que sembla. Què s’amaga, en realitat, darrera dels personatges que somriuen i miren la càmera amb cara de felicitat ?
La crueltat, el desig i la culpa. L’ambivalència dels afectes. Els secrets de família que mai s’han explicat i ara es revelen amb cruesa.
La veu de Rosamond descriu els paisatges inoblidables de la seva vida és un tornar a reviure els moments més importants de la seva existència. Els té davant dels ulls, queden recollits i condensats en una imatge.
La congelació del temps, entre els seus dits.
Els pas del temps no borra els sentiments.
Torna a veure el paisatge d’ Auvernia. És el seu paradís i lloc escollit per anar després de la mort. On espera que es compleixi el seu somni, la retrobada amb l’amor de la seva vida... Mai es va casar ni va tenir fills. La seva amant ja és morta.
Gill descobreix que en aquesta vida res és casual i es pregunta si existeix un patró que es repeteix dins de la mateixa família.
Existeixen les coincidències? Intenta esbrinar la veritat i quan creu que està a punt de fer-ho, el present l’atrau i l’esborra aquesta revelació, si és que existeix. O en realitat només era un somni...?
En cada fotografia resta imprès un instant de vida, de records, de pèrdues doloroses que marcaran les vides dels personatges de la novel·la per a sempre més.
Res és el que sembla. Què s’amaga, en realitat, darrera dels personatges que somriuen i miren la càmera amb cara de felicitat ?
La crueltat, el desig i la culpa. L’ambivalència dels afectes. Els secrets de família que mai s’han explicat i ara es revelen amb cruesa.
La veu de Rosamond descriu els paisatges inoblidables de la seva vida és un tornar a reviure els moments més importants de la seva existència. Els té davant dels ulls, queden recollits i condensats en una imatge.
La congelació del temps, entre els seus dits.
Els pas del temps no borra els sentiments.
Torna a veure el paisatge d’ Auvernia. És el seu paradís i lloc escollit per anar després de la mort. On espera que es compleixi el seu somni, la retrobada amb l’amor de la seva vida... Mai es va casar ni va tenir fills. La seva amant ja és morta.
Gill descobreix que en aquesta vida res és casual i es pregunta si existeix un patró que es repeteix dins de la mateixa família.
Existeixen les coincidències? Intenta esbrinar la veritat i quan creu que està a punt de fer-ho, el present l’atrau i l’esborra aquesta revelació, si és que existeix. O en realitat només era un somni...?
I com diu Rosamond:
“La vida sólo empieza a tener sentido cuando te das cuenta de que a veces dos ideas contradictorias pueden ser ciertas”
Aleshores es dona l’ inevitabilitat.
“La vida sólo empieza a tener sentido cuando te das cuenta de que a veces dos ideas contradictorias pueden ser ciertas”
Aleshores es dona l’ inevitabilitat.
Al final de la història apareix la redempció.
El perdó.
El perdó.
Us faig una proposta: Busquem les nostres fotografies i fem una història...
CoCo
miércoles, 6 de enero de 2010
Desembre 2009
8a convocatòria del premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil
Hem tancat l’any amb una celebració especial. El nostre company F. Xavier Ambrós ha quedat finalista del Premi Barcanova amb la seva novel·la; “El secret del Cadí”.
El jurat ha reconegut la qualitat literària de la seva obra i proposa a l’editorial l’estudi de la seva publicació.
CoCo
8a convocatòria del premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil
Hem tancat l’any amb una celebració especial. El nostre company F. Xavier Ambrós ha quedat finalista del Premi Barcanova amb la seva novel·la; “El secret del Cadí”.
El jurat ha reconegut la qualitat literària de la seva obra i proposa a l’editorial l’estudi de la seva publicació.
CoCo
Suscribirse a:
Entradas (Atom)