dissabte

Hola, DIODAT!
Va ser encantador, com sempre, compartir amb vosaltres l'esmorzar de dissabte.
Sílvia, molt bonic i molt cert el teu escrit sobre el mercat de Sant Antoni.
Xavi, com va anar el teatre? (El Xavi i jo ens vam veure a la tarda a Sant Andreu).
Jo ahir vaig veure dues pelis: Cassandra's Dream. Em va agradar. No és Macht Point, però es deixa veure. I Leones por Corderos. Crec que és una bona peli, molt i molt actual i crítica, però alhora assumint responsabilitats. A mi, però, em va costar de seguir, perquè no sobra ni una paraula ni un instant de pel.lícula i queda tot molt comprimit i dens. Us la recomano.
MIDÚ

Diumenge al barri

És Diumenge al migdia, acabo de tornar del mercat de llibres vells de Sant Antoni. El tinc ben a prop de casa i mai baixo a passejar-hi. Sempre tinc mandra el diumenge al matí. És el de sempre, si no el tingués al costat aniria expressament a visitar-lo. Avui feia un matí esplendit i donava gust passejar pel barri.

Des de que tinc la càmera digital fer fotografies s’ha convertit en un vici i ha resultat ser una bona excusa per visitar el mercat. Segur que amb els anys ha canviat, però hi ha instants que sembla que quedin suspesos en el temps i si els veiéssim en color sèpia podriem dir que són records d’altres èpoques.

Sílvia

EL CEL

Un parell d’anys més tard va morir la germana Dolors, de l’escola dels nens. Ho varen explicar a casa, trasbalsats. Era una germana molt gran i molt estimada pels nens i les nenes. Vivia a l’escola, els passava a veure de tant en tant i, cada Nadal, els ensenyava poemes.

La Txell va passar força pena i la recordava sovint.

Va ser un nou motiu per haver-nos d’enfrontar una altra vegada amb el tema.

Però ara la Txell no verbalitzava cap mena de por; no pensava gens en la seva, de mort. Enyorava la germana Dolors i volia tornar-la a veure.

- Saps on és ara la germana Dolors, mama?

- Al cel –va respondre el Gerard.

- Però, on del cel?

Ni el Gerard ni jo no ho sabíem. Però ella sí. Quan ens va aclarir el dubte estava radiant. Li encantava saber el que els altres no sabíem, sobretot el Tete, que era el nostre Setciències.

- Doncs als núvols, viuen! Es fan casetes de núvols!

El Gerard em va mirar com dient: La pobra, quins disbarats de dir! Però la va contradir amb paciència.

- Però, Txell, no veus que això és impossible?

Em vaig preparar per a un discurs metafísic sobre les ànimes, o una negació rotunda de la seva existència. El Gerard tenia només vuit anys, però no se sabia mai el que podia conèixer sobre els temes més diversos.

- No veus que quan plouria tots els morts ens caurien pel cap?

Havia sobrevalorat els coneixements del meu fill i se’m va escapar una riallada. Jo reia del Gerard. El Gerard reia de la Txell. I la Txell es va enfurismar una mica.

Just en aquell moment érem al carrer de casa. La meva filla va fer una ullada dissimulada al seu voltant. Vaig endevinar que s’estava imaginant l’escena d’un dia plujós amb el terra ple de morts, i que pensava que no podia ser, però li costava donar el braç a torçar.

El Gerard encara va insistir:

- Que t’ho dic de veritat, Txell. Que s’han de posar en un altre lloc, però als núvols no pot ser. Quan estudiïs el cicle de l’aigua ho entendràs millor.

Silenci.

L’home de ciència havia guanyat. La seva germana tenia feina a elaborar una nova teoria sobre el confort dels difunts a l’altra vida.

No massa temps després vaig poder comprovar, però, que les casetes de núvols seguien essent ideals per a ella.

TXELL (NOVES PÀGINES)

El record més clar del moment en què el cirurgià ens va dir que la Txell es moria, va ser que el Joan desapareixia del meu costat i que el seu cap colpejava la paret. Instants després tot es va emplenar d’incomprensió. De sorpresa. De negació. D’horror.

Després d’hores sense informació sobre l’estat de la nena, cosa que, en principi volia dir que tot seguia més o menys bé, el metge va aparèixer i ens va fer passar a un despatx minúscul. Els nostres germans, Mercè i Manuel, van entrar amb el Joan i amb mi. Fora restaven expectants una quinzena de familiars i amics.

Dins a penes cabíem nosaltres quatre i el metge. Ell es protegí darrera de la taula. Nosaltres miràvem d’encabir-nos, dempeus, en un espai minúscul.

- Francament, no hi veig esperança.

Recordo el cop del Joan, les mirades dels meus germans, uns primers instants de silenci, dens i asfixiant. El to havia estat tallant. Es diria que ens renyava. De cop un seguit de paraules inconnexes que els altres pronunciaven: crits de sorpresa i indignació, retrets al cirurgià, imploració d’una paraula d’alè. I per damunt de tot, les paraules d’ell:

- Ahir no vaig dinar ni sopar per operar la nena, i ara resulta que sóc el dolent de la pel·lícula.

Em va semblar que algú li trencaria la cara. I també que no m’importava gens. Vaig sortir del despatx sense badar boca. Fora, l’interrogant dels qui esperaven.

- S’està morint.

TXELL

Noies, nois, he tronat a escriure el llibre de la Txell. També us ho explico en un mail.

Un petó radiant!!!

MIDÚ

Literatura. Mujeres de ojos grandes.

Quin gust poder dedicar part de les vacances al plaer de la lectura. I és que quan més llegeixes més vols llegir. De sobte et veus submergit en un món de fantasies i de realitats que et relaxen o et posen en guàrdia, però que, en qualsevol cas, t’empenyen a desitjar llegir un altre llibre tant o més bo que el que acabes de llegir. Quan començo una nova lectura després d’haver acabat una que m’ha agradat molt, sento una estranya sensació, com si al començar-ne una altra, estigués traint el bon record d’aquella història anterior, com si estigués traint el seu autor. Sé que és una bajanada, que no existeix aquest tipus de traïció i, en canvi, aquesta sensació m’empeny a deixar un temps més o menys llarg entre les dues lectures que em permeti gaudir amb delit dels últims regalims saborosos del llibre anterior.
Això no em passa quan el llibre no m’ha remogut per dins; ben al contrari, en aquest cas és una prioritat començar-ne un altre.
Mujeres de ojos grandes, de l’escriptora mexicana Ángeles Mastretta, és un llibre preciós que m’ha deixat aquell regust en el qual cal detenir-se abans d’iniciar la lectura d’un altre, per poder experimentar el màxim de sensacions.
És un llibre ple de força, un cant a la dona, a la seva animositat i saviesa.
El llibre va néixer amb la malaltia de la filla de l’autora que va caure en coma; ella, com una forma de fer-li arribar que pagava la pena lluitar per la vida, li va voler explicar com havien viscut les seves avantpassades, amb l’esperança de que això l’ajudaria a viure. De fet, l’últim relat explica aquest fet.
Les històries estan teixides sempre al voltant d’una “tia” (tia Jose Rivadeneira tuvo una hija…). Aquestes “tias” creades per Angeles Mastretta, surten de l’ordre establert, lluiten i segueixen endavant per molts entrebancs que trobin, són dones que no se senten culpables ni inferiors i que, de formes molt diferents, saben lluitar per la seva llibertat. Són dones fortes que saben buscar el seu camí.
Les diferents històries de dones són petits contes que poden ser llegits independentment un de l’altre, i la suma de totes elles impregna el llibre d’aquest aire especial i únic, dotant-lo d’un contingut que traspua sensibilitat i energia.

Gemma Lloro, setembre de 2007

Possibilitats de publicar

Fa un parell de dies vaig descobrir al diari una pàgina web que permet publicar els escrits d'autors aficionats. Té una versió en català i una en castellà. Organitza concursos en diferents categories amb premis en metàlic força interessants i la possibilitat de publicar en paper l'obra guanyadora.

Permet que la gent llegeixi el que escrius i et doni la seva opinió. Les opinions espanten una mica però d'això se n'aprèn.

http://www.joescric.com/ // http://www.yoescribo.com/



Sílvia.