Literatura. Les mil cases del somni i del terror, Atiq Rahimi

De tant en tant m’encanta agafar llibres d’autors que no conec. Sovint, mentre cerco una nova lectura, em fixo amb portades que, per qualsevol motiu, em criden l’atenció. De la portada vaig al nom de l’autor i d’aquest, a la contraportada, per saber què és el que em puc trobar dins.
D’aquest llibre em va cridar l’atenció la seva portada sèpia. Un home d’esquena, assegut a terra, amb les crosses al costat, mirant d’altres que s’acosten pel desert... No en sabia res d’Atiq Rahimi i el vaig voler conèixer. Llegir la contraportada va ser definitiu.
I quina gran troballa!
És un llibre carregat de dolor. I d’amor.
Amb un començament que descol·loca i angoixa, no és fins ben bé la meitat del llibre que comences a veure el fil de la història.
De la mà d’una prosa poètica impecable, l’autor ens fa conèixer la cultura islàmica d’una forma diferent, fresca i natural. ¿Qui coneix els jinns, criatures invisibles que viuen entre els homes i no paren d’empipar-los? ¿O aquella creença popular que diu que quan dorms l’ànima se te’n va i no et pots llevar fins que torna al teu cos o corres el risc de morir?
L’autor t’endinsa en la realitat social afgana amb molta duresa i crueltat i de ben segur que no podia ser d’altra manera. Narrat en primera persona, en un moment de l’obra, el protagonista diu:“Els seus gemecs esquincen l’aire. Tot es barreja: el llot i l’orina, els gemecs i la respiració, les tenebres i el dolor, l’ofec i la terra. Sóc a la tomba” I més endavant…“ Sí, estic marejat. No és ni embriaguesa ni malestar: és el terror que em regira l’estómac”.
I mentre aquesta violència ens colpeja, Atiq Rahimi, dolçament, ens deixa anar frases com: “La dona recull el ble de cabells. La claror groga trenca la nit de la seva mirada”. O “Em pregunto quin misteri amaga aquest gest que m’imanta tant la mirada, em talla la respiració i aconsegueix allunyar de mi els dubtes i l’ansietat”.
Malgrat tot, l’autor té la sensibilitat necessària per escriure fragments que ens omplen d’esperança, un fil de tendresa davant de tanta desesperació. Malgrat tot, hi ha espai per la llum i pels records de tradicions i dies feliços.

Gemma Lloro

Velocidades radiales en la nube cósmica zodiacal

Hasta ahora yo sentía verdadera admiración por Brian May, guitarrista de Queen, por sus dotes musicales, pero acabo de enterarme que el señor May está a punto de convertirse en doctor en Física. Brian May ha depositado, a los 60 años, su tesis sobre polvo estelar en la Universidad de Londres, tras completar la investigación en la isla española de La Palma (Canarias). De aprobarse su tesis, May recibiría su título de doctor en agosto de 2008, más de 30 años después de que se licenciara en Física por la Universidad de Londres y de que comenzara su doctorado en 1971. May estaba estudiando astrofísica en el Imperial College cuando se unió a Freddie Mercury y al batería Roger Taylor en 1970 para formar la banda de rock Queen. El guitarrista abandonó la investigación de su tesis al crecer el éxito de su grupo.
Además, Brian May ha sacado como coautor un libro que se titula “Bang: una historia completa del universo”
Como estudiante antediluviano de Física que soy, reconozco el mérito del músico y su empeño. Es para mí un ejemplo de perseverancia y de que nunca es tarde para conseguir aquello que siempre has soñado.

Enrique

UN LLIBRE PER RECOMENAR

VALORS PER A LA CONVIVÈNCIA
TEXT: ESTEVE PUJOL
IL·LUSTRACIÓ: INÈS LUZ GONZÁLEZ
EDITORIAL: PARRAMÓN

L'autor fa una introducció del llibre recordant que: "l'ésser humà és social per naturalesa i necessita els altres des del seu naixement i fins el final de la seva vida. Els éssers socials no són complets si els falta la relació amb els altres; la seva dimensió grupal és bàsica per desenvolupar-se de manera completa i harmònica".
La finalitat de les 192 pàgines del llibre, és inculcar i promoure l'educació dels valors individuals i col·lectius, tant des de casa com des de l'escola. Ho fa amb una definició clara i amena de cada valor, suggereix com explicar-ho als fills i filles, cita frases cèlebres i refranys relatius del valor que es treballa, i l'acaba d'arrodonir amb una narració adient i amb propostes d'activitats.
Cada pàgina està il·lustrada amb dibuixos divertits i significatius.
Són vint els valors que exposa; des del respecte, fins la pau, la justícia, la generositat... Tots estan encaminats perquè la convivència i la relació entre nosaltres sigui enriquidora i satisfactòria, en definitiva, perquè aprenguem a ser més bones persones.

Elena Bigas

dissabte

Hola, DIODAT!
Va ser encantador, com sempre, compartir amb vosaltres l'esmorzar de dissabte.
Sílvia, molt bonic i molt cert el teu escrit sobre el mercat de Sant Antoni.
Xavi, com va anar el teatre? (El Xavi i jo ens vam veure a la tarda a Sant Andreu).
Jo ahir vaig veure dues pelis: Cassandra's Dream. Em va agradar. No és Macht Point, però es deixa veure. I Leones por Corderos. Crec que és una bona peli, molt i molt actual i crítica, però alhora assumint responsabilitats. A mi, però, em va costar de seguir, perquè no sobra ni una paraula ni un instant de pel.lícula i queda tot molt comprimit i dens. Us la recomano.
MIDÚ

Diumenge al barri

És Diumenge al migdia, acabo de tornar del mercat de llibres vells de Sant Antoni. El tinc ben a prop de casa i mai baixo a passejar-hi. Sempre tinc mandra el diumenge al matí. És el de sempre, si no el tingués al costat aniria expressament a visitar-lo. Avui feia un matí esplendit i donava gust passejar pel barri.

Des de que tinc la càmera digital fer fotografies s’ha convertit en un vici i ha resultat ser una bona excusa per visitar el mercat. Segur que amb els anys ha canviat, però hi ha instants que sembla que quedin suspesos en el temps i si els veiéssim en color sèpia podriem dir que són records d’altres èpoques.

Sílvia

EL CEL

Un parell d’anys més tard va morir la germana Dolors, de l’escola dels nens. Ho varen explicar a casa, trasbalsats. Era una germana molt gran i molt estimada pels nens i les nenes. Vivia a l’escola, els passava a veure de tant en tant i, cada Nadal, els ensenyava poemes.

La Txell va passar força pena i la recordava sovint.

Va ser un nou motiu per haver-nos d’enfrontar una altra vegada amb el tema.

Però ara la Txell no verbalitzava cap mena de por; no pensava gens en la seva, de mort. Enyorava la germana Dolors i volia tornar-la a veure.

- Saps on és ara la germana Dolors, mama?

- Al cel –va respondre el Gerard.

- Però, on del cel?

Ni el Gerard ni jo no ho sabíem. Però ella sí. Quan ens va aclarir el dubte estava radiant. Li encantava saber el que els altres no sabíem, sobretot el Tete, que era el nostre Setciències.

- Doncs als núvols, viuen! Es fan casetes de núvols!

El Gerard em va mirar com dient: La pobra, quins disbarats de dir! Però la va contradir amb paciència.

- Però, Txell, no veus que això és impossible?

Em vaig preparar per a un discurs metafísic sobre les ànimes, o una negació rotunda de la seva existència. El Gerard tenia només vuit anys, però no se sabia mai el que podia conèixer sobre els temes més diversos.

- No veus que quan plouria tots els morts ens caurien pel cap?

Havia sobrevalorat els coneixements del meu fill i se’m va escapar una riallada. Jo reia del Gerard. El Gerard reia de la Txell. I la Txell es va enfurismar una mica.

Just en aquell moment érem al carrer de casa. La meva filla va fer una ullada dissimulada al seu voltant. Vaig endevinar que s’estava imaginant l’escena d’un dia plujós amb el terra ple de morts, i que pensava que no podia ser, però li costava donar el braç a torçar.

El Gerard encara va insistir:

- Que t’ho dic de veritat, Txell. Que s’han de posar en un altre lloc, però als núvols no pot ser. Quan estudiïs el cicle de l’aigua ho entendràs millor.

Silenci.

L’home de ciència havia guanyat. La seva germana tenia feina a elaborar una nova teoria sobre el confort dels difunts a l’altra vida.

No massa temps després vaig poder comprovar, però, que les casetes de núvols seguien essent ideals per a ella.

TXELL (NOVES PÀGINES)

El record més clar del moment en què el cirurgià ens va dir que la Txell es moria, va ser que el Joan desapareixia del meu costat i que el seu cap colpejava la paret. Instants després tot es va emplenar d’incomprensió. De sorpresa. De negació. D’horror.

Després d’hores sense informació sobre l’estat de la nena, cosa que, en principi volia dir que tot seguia més o menys bé, el metge va aparèixer i ens va fer passar a un despatx minúscul. Els nostres germans, Mercè i Manuel, van entrar amb el Joan i amb mi. Fora restaven expectants una quinzena de familiars i amics.

Dins a penes cabíem nosaltres quatre i el metge. Ell es protegí darrera de la taula. Nosaltres miràvem d’encabir-nos, dempeus, en un espai minúscul.

- Francament, no hi veig esperança.

Recordo el cop del Joan, les mirades dels meus germans, uns primers instants de silenci, dens i asfixiant. El to havia estat tallant. Es diria que ens renyava. De cop un seguit de paraules inconnexes que els altres pronunciaven: crits de sorpresa i indignació, retrets al cirurgià, imploració d’una paraula d’alè. I per damunt de tot, les paraules d’ell:

- Ahir no vaig dinar ni sopar per operar la nena, i ara resulta que sóc el dolent de la pel·lícula.

Em va semblar que algú li trencaria la cara. I també que no m’importava gens. Vaig sortir del despatx sense badar boca. Fora, l’interrogant dels qui esperaven.

- S’està morint.