Regals

Per mi, un regal és allò inesperat, capaç d'emocionar o provocar un somriure. Evidentment aquesta definició no es refereix únicament a objectes, si ens fixem, hi ha multitud de coses que podem considerar regals.

Us vaig dir que durant la meva estada a París en vaig tenir un parell, el primer durant un passeig pels jardins de Luxemburg. El matí era fresc i clar, els jardins lluïen nets i plens de color, també de gent que aprofitava el bon temps per prendre el sol i sobretot per llegir. Vaig començar a sentir música, no sabia d'on venia, finalment després de caminar una mica vaig veure una petita glorieta enmig d'un munt d'arbres, hi havia una orquestra formada per gent molt jove que interpretava des de música clàssica als beatles. Era ple de gent escoltant. Vaig seure i em vaig deixar emportar per la música. Un plaer inesperat. Un regal.

Al tornar cap a Barcelona, des del tren, una posta de sol va ser el regal que París em va oferir com a despedida.

Sílvia.

És possible un altre turisme?

Sempre he defensat la figura del turista enfront dels snobs que consideren que només valoren el que veuen, els viatgers que visiten llocs impossibles o gaudeixen de la possibilitat de disposar de molt temps, o d'un temps que no necessariament coincideix amb el de la gran majoria.

Però en veure a gran escala el que anomenaria turisme de col·lecció, aquest tan criticat, el de si avui és dimarts això és París. Reivindico el turista conscient de la seva situació i les seves limitacions, però capaç de perdre's per petits carrers on no hi ha altres turistes. El turista amb ganes de seure a un cafè i deixar passar el temps observant el dia a dia, prenent el pols d'una ciutat nova, si més no diferent a la pròpia.

Sílvia

L'art com a souvenir

Què passa amb l'emoció que tota obra d'art pot produir en l'espectador quan està envoltada de gent fent-se fotografies per constatar que han vist l'obra en qüestió?.

Del Louvre només es poden visitar aquelles sales que la gran majoria no considera inportants. En aquestes encara es conserva el silenci que trobo imprescindible per transportar l'esperit a altres èpoques, altres sensibilitats.

Impossible gaudir de l'armonia de la Venus de Milo quan la gent fa cua per fotografiar-se davant. Quan es considera la Mona Lisa un record de l'estada a París. Quan el que importa és demostrar que has passat per aquí.

Sílvia

Inspiració Literària

Sílvia

Llibreries i llibres.

Les llibreries és el que més em va sobtar de París, en vaig veure moltíssimes . Agradables establiments on les prestatgeries de fusta guarden la memòria de tots els llibres que per elles han passat.

Llibreries de vell situades en els antics "passages" del S.XIX. que fan única l'experiència de passejar-hi i poder gaudir dels plaers tranquils.

A tots els barris se'n poden trobar de diverses i variades, amb l'encant que tenen les petites botigues especialitzades on el venedor pot arribar a ser un amic.

Intento recordar les llibreries de Barcelona i em costa situar-les. Les grans superfícies sembla que s'ho emportin tot, fins i tot l'encant.

La conseqüència de tanta llibreria és una considerable quantitat de lectors als parcs, jardins, el metro... . Aprofitant el bon temps la gent ocupa els espais públics de la ciutat i és difícil trobar un seient per poder llegir.. Torno a pensar en Barcelona, alguns cops vaig a llegir al parc i només trobo avis passejant. Penso que potser com tenim tan bon temps sempre, la gent no s'emociona amb el sol i pot llegir a casa, no té necessitat de sortir . Potser soc massa optimista i la realitat és ben diferent.

Sílvia

Sorpresa!

Abans d'ahir vaig arribar de París. Una setmana ben aprofitada amb unes quantes sensacions que us aniré explicant poc a poc. La sorpresa ha estat veure el meu mini relat publicat al Periodico del dia 8. Ha estat un regal inesperat que va fer el dia més rodó. També us en parlaré d'aquests regals, a París n'he tingut dos i a Barcelona també apareixen de tant en tant. Si sabem observar i apreciar el que ens envolta segur que podem trobar regals que ens millorin el dia.

Sílvia

I ARA ... QUÈ !

Per fi ho he aconseguit, fins i tot m'han sobrat espais. Aquest és el microrelat pel concurs del diari. És una versió molt reduïda d'una història més llarga que vaig escriure ja fa un temps.

I ARA ... QUÈ !

Fins que no la va veure enmig de totes les andròmines que tenia al terrat, no recordà que encara era a casa. Ràpidament va recuperar la capsa preguntant-se que diria en cas que algú de la família se n’assebentés.

Havia de prendre alguna determinació. El millor era trobar un amagatall a la vista de tothom. Després de molt pensar decidí regalar-li a la seva dona un jardí zen. Barrejat amb la sorra combinaria a la perfecció amb la modernitat de la nova casa.

Després de cinc anys, cap explicació seria prou convincent per justificar el fet que s’havia oblidat les cendres del seu pare al terrat.

Sílvia Oriol. 27-07-07