TXELL (NOVES PÀGINES)

El record més clar del moment en què el cirurgià ens va dir que la Txell es moria, va ser que el Joan desapareixia del meu costat i que el seu cap colpejava la paret. Instants després tot es va emplenar d’incomprensió. De sorpresa. De negació. D’horror.

Després d’hores sense informació sobre l’estat de la nena, cosa que, en principi volia dir que tot seguia més o menys bé, el metge va aparèixer i ens va fer passar a un despatx minúscul. Els nostres germans, Mercè i Manuel, van entrar amb el Joan i amb mi. Fora restaven expectants una quinzena de familiars i amics.

Dins a penes cabíem nosaltres quatre i el metge. Ell es protegí darrera de la taula. Nosaltres miràvem d’encabir-nos, dempeus, en un espai minúscul.

- Francament, no hi veig esperança.

Recordo el cop del Joan, les mirades dels meus germans, uns primers instants de silenci, dens i asfixiant. El to havia estat tallant. Es diria que ens renyava. De cop un seguit de paraules inconnexes que els altres pronunciaven: crits de sorpresa i indignació, retrets al cirurgià, imploració d’una paraula d’alè. I per damunt de tot, les paraules d’ell:

- Ahir no vaig dinar ni sopar per operar la nena, i ara resulta que sóc el dolent de la pel·lícula.

Em va semblar que algú li trencaria la cara. I també que no m’importava gens. Vaig sortir del despatx sense badar boca. Fora, l’interrogant dels qui esperaven.

- S’està morint.

TXELL

Noies, nois, he tronat a escriure el llibre de la Txell. També us ho explico en un mail.

Un petó radiant!!!

MIDÚ

Literatura. Mujeres de ojos grandes.

Quin gust poder dedicar part de les vacances al plaer de la lectura. I és que quan més llegeixes més vols llegir. De sobte et veus submergit en un món de fantasies i de realitats que et relaxen o et posen en guàrdia, però que, en qualsevol cas, t’empenyen a desitjar llegir un altre llibre tant o més bo que el que acabes de llegir. Quan començo una nova lectura després d’haver acabat una que m’ha agradat molt, sento una estranya sensació, com si al començar-ne una altra, estigués traint el bon record d’aquella història anterior, com si estigués traint el seu autor. Sé que és una bajanada, que no existeix aquest tipus de traïció i, en canvi, aquesta sensació m’empeny a deixar un temps més o menys llarg entre les dues lectures que em permeti gaudir amb delit dels últims regalims saborosos del llibre anterior.
Això no em passa quan el llibre no m’ha remogut per dins; ben al contrari, en aquest cas és una prioritat començar-ne un altre.
Mujeres de ojos grandes, de l’escriptora mexicana Ángeles Mastretta, és un llibre preciós que m’ha deixat aquell regust en el qual cal detenir-se abans d’iniciar la lectura d’un altre, per poder experimentar el màxim de sensacions.
És un llibre ple de força, un cant a la dona, a la seva animositat i saviesa.
El llibre va néixer amb la malaltia de la filla de l’autora que va caure en coma; ella, com una forma de fer-li arribar que pagava la pena lluitar per la vida, li va voler explicar com havien viscut les seves avantpassades, amb l’esperança de que això l’ajudaria a viure. De fet, l’últim relat explica aquest fet.
Les històries estan teixides sempre al voltant d’una “tia” (tia Jose Rivadeneira tuvo una hija…). Aquestes “tias” creades per Angeles Mastretta, surten de l’ordre establert, lluiten i segueixen endavant per molts entrebancs que trobin, són dones que no se senten culpables ni inferiors i que, de formes molt diferents, saben lluitar per la seva llibertat. Són dones fortes que saben buscar el seu camí.
Les diferents històries de dones són petits contes que poden ser llegits independentment un de l’altre, i la suma de totes elles impregna el llibre d’aquest aire especial i únic, dotant-lo d’un contingut que traspua sensibilitat i energia.

Gemma Lloro, setembre de 2007

Possibilitats de publicar

Fa un parell de dies vaig descobrir al diari una pàgina web que permet publicar els escrits d'autors aficionats. Té una versió en català i una en castellà. Organitza concursos en diferents categories amb premis en metàlic força interessants i la possibilitat de publicar en paper l'obra guanyadora.

Permet que la gent llegeixi el que escrius i et doni la seva opinió. Les opinions espanten una mica però d'això se n'aprèn.

http://www.joescric.com/ // http://www.yoescribo.com/



Sílvia.

Recomanacions

Estic acabant de llegir La mujer justa de Sándor Márai . Possiblement conegueu l'autor per què ja fa temps que van començar a reeditar la seva obra. Però per si de cas us en faig cinc cèntims. Sándor Márai és un escriptor hungarès nascut al 1.900 i que es va suïcidar al 1989. La seva obra, com en altres casos, va romandre oblidada durant força temps. L'any 1.999 l'editorial Salamandra va recuperar El último encuentro que es va convertir en poc temps en èxit i va permetre seguir publicant l'obra d'aquest autor que fins aquell moment era un desconegut pel gran públic.

En els llibres de Márai es parla dels sentiments de les persones que conformen la història, però aquesta és poc rellevant, és més aviat una excusa que permet reflexionar l'autor sobre temes que el preocupen, sobre el comportament humà. Els llibres es converteixen, en molts casos, en llargs monòlegs que obliguen a llegir poc a poc per poder pensar el que es llegeix. Són llibres per rellegir, per aprendre i també gaudir de la qualitat literària d'un escriptor que, si bé alguns cops reflecteix una societat que ja no és la nostra, aconsegueix transmetre l'emoció i la complicitat d'aquells que s'atreveixen a fer-se preguntes.


Sílvia.

Regals

Per mi, un regal és allò inesperat, capaç d'emocionar o provocar un somriure. Evidentment aquesta definició no es refereix únicament a objectes, si ens fixem, hi ha multitud de coses que podem considerar regals.

Us vaig dir que durant la meva estada a París en vaig tenir un parell, el primer durant un passeig pels jardins de Luxemburg. El matí era fresc i clar, els jardins lluïen nets i plens de color, també de gent que aprofitava el bon temps per prendre el sol i sobretot per llegir. Vaig començar a sentir música, no sabia d'on venia, finalment després de caminar una mica vaig veure una petita glorieta enmig d'un munt d'arbres, hi havia una orquestra formada per gent molt jove que interpretava des de música clàssica als beatles. Era ple de gent escoltant. Vaig seure i em vaig deixar emportar per la música. Un plaer inesperat. Un regal.

Al tornar cap a Barcelona, des del tren, una posta de sol va ser el regal que París em va oferir com a despedida.

Sílvia.

És possible un altre turisme?

Sempre he defensat la figura del turista enfront dels snobs que consideren que només valoren el que veuen, els viatgers que visiten llocs impossibles o gaudeixen de la possibilitat de disposar de molt temps, o d'un temps que no necessariament coincideix amb el de la gran majoria.

Però en veure a gran escala el que anomenaria turisme de col·lecció, aquest tan criticat, el de si avui és dimarts això és París. Reivindico el turista conscient de la seva situació i les seves limitacions, però capaç de perdre's per petits carrers on no hi ha altres turistes. El turista amb ganes de seure a un cafè i deixar passar el temps observant el dia a dia, prenent el pols d'una ciutat nova, si més no diferent a la pròpia.

Sílvia